lunes 11 de mayo de 2009

Marcu Uréliu, Revacaerus

Vos traigu un passaginu Marcu Uréliu, el gran filósofu i emperaol romanu el sigru II. Esti testu arrecogi unu las parabras mas senificativas el su pensaeru. Nél s'alvierti la enfruyéncia Eraclitu i la dotrina estoica del κατὰ φύσιν, tan destendia pol Séneca i Epitetu. Asperu que vos cumpra la tradución.

M. Ant. II 17


τοῦ ἀνθρωπίνου βίου ὁ μὲν χρόνος στιγμή, ἡ δὲ οὐσία ῥέουσα, ἡ δὲ αἴσθησις ἀμυδρά, ἡ δὲ ὅλου τοῦ σώματος σύγκρισις εὔσηπτος, ἡ δὲ ψυχὴ ῥόμβος, ἡ δὲ τύχη δυστέκμαρτον, ἡ δὲ φήμη ἄκριτον· συνελόντι δὲ εἰπεῖν, πάντα τὰ μὲν τοῦ σώματος ποταμός, τὰ δέ τῆς ψυχῆς ὄνειρος καὶ τῦφος, ὁ δὲ βίος πόλεμος καὶ ξένου ἐπιδημία, ἡ δε ὑστεροφημία λήθη. τί οὗν τὸ παραπέμψαι δυνάμενον; ἓν καὶ μόνον φιλοσοφία· τοῦτο δὲ ἐν τῷ τηρεῖν τὸν ἔνδον δαίμονα ἀνύβριστον καὶ ἀσινῆ, ἡδονῶν καὶ πόνων κρείττονα, μηδὲν εἰκῇ ποιοῦντα μηδὲ διεψευσμένως καὶ μεθ’ ὑποκρίσεως, ἀνενδεῆ τοῦ ἄλλον ποιῆσαί τι ἢ μὴ ποιῆσαι· ἔτι δὲ τὰ συμβαίνοντα καὶ ἀπονεμόμενα δεχόμενον ὡς ἐκεῖθέν ποθεν ἐρχόμενα, ὅθεν αὐτὸς ἦλθεν· ἐπὶ πᾶσι δὲ τὸν θάνατον ἵλεῳ τῇ γνώμῃ περιμένοντα ὡς οὐδὲν ἄλλο ἢ λύσιν τῶν στοιχείων, ἐξ ὧν ἕκαστον ζῷον συγκρίνεται. εἰ δὲ αὐτοῖς τοῖς στοιχείοις μηδὲν δεινὸν ἐν τῷ ἕκαστον διηνεκῶς εἰς ἕτερον μεταβάλλειν, διὰ τί ὑπίδηται τις τὴν πάντων μεταβολὴν καὶ διάλυσιν; κατὰ φύσιν γὰρ· οὐδὲν δὲ κακὸν κατὰ φύσιν.

De la via umana, el tiempu es una picaina, mentris que la esséncia es fruyia, los sintius opacus, el congullu el cuelpu enteru bien corrutibri, l’alma un rumbu, la suerti deslindá i la fama desjuiciá, en resumias parabras: tó lo tocanti al cuelpu es un riu mentris que lo a l’alma un sueñu i un tufu, la via una guerra i una estáncia pelegrina, la fama tardia orviu. Assinque, lo qué mos puei escortal? Una cosa namás, la filosofia: estu es nel vegilaeru el géniu dadrentu lo que está sin sobérbia i sin guarreu, mas rehortiu que los prazeris i las penas, sin obral al revrujón nin mentirosamenti i con fingimientu, sin nessecital del hazieru dalgu paí u non hazieru; más, acetandu las cosas acontecias i assinás comu que vienin de pallí, de pandi él á viniu i, sobritó, asperandu la muerti con conocimientu comu non otra cosa qu’el desenreliu los elimentus de los que ca qual sel vivu s’acongulla. I si veloí a estus elimentus ná malu ai nel trasholmaeru dunus a otrus de continu, pol qué unu suspecha de la trasholmación i desenliu de tolas cosas? Acontecin, pos, sigún la naturaleza i ná malu ai sigún la naturaleza.

domingo 19 de abril de 2009

II omenagi a Grabiel y Galán en Miajás

El passau Sábau dia 18 Abril se celebró ena localiá de Miajás el II recital en omenagi al pueta charru Gabriel y Galán a cargu la Associación Curtural Pablo Gonzálvez. Nél se leyerun puesias desti mesmu pueta, de Chamizo i Pablo Gonzálvez. Pol mó el II alcuentru, l'associación olganizó un certamin puéticu infantil en que huerun premiaus velequí los siguientis zagalis:
-Primel prémiu: Andrea Rodríguez Hoyas con A mi tierra.
-Segundu prémiu: Martín Sánchez Cano con Sueño d'alevín.
-Tercel prémiu: Rocío Nieto Mateos con La vuelta a la escuela.
-Accesit: Juan Manuel Corrales Sánchez con La bisagüela.

Podís vel un compretu artículu i un reportagi fotográficu en La Revista de Miajadas.

martes 24 de marzo de 2009

El Calderehu

Es un puema que compusu Rufino Espada Vega en 1990. Desti pueta namás sabemus que procei de Serrailla i que unu los sus puemas feguran ena Primera Antología de Poesía Extremeña. Qualisquiel otra enteración al tentu la via i obra desti serraillanu sedria d'agraecel. Aquí vos reproduçu el puema El Calderehu, el cachinu que tien dicha antologia.

De la parti de la huenti
asomó com’ún relámpagu
dánduli en loh corbehonih
la lata colgá del rabo.
¿Quién se l’ató? ¡No lo sé!
Peru sí qu’era un eshcándalu
alborotandu a otruh perruh
de tó aquel Barriu Altu.
Era de colol bardinu
más ohcuru pol lo altu,
con lah orehah cortáh
y el hodic’un pocu chatu.
¡Muchachu, cómu huía
con el calderehu blanco!
Se paicía a una mica
quidá de tíu Bonifaciu.

Pol la Calleha e la Juhta
endereda coheandu
y mah arriba trompieza
con tíu Corneliu y Cucharru.
Ahorra pol la horniha
de Moralih Beharanu,
por el Rincón de Palermu
cohi hadia el campanariu.
Pol la Calleha Loh Moruh
dandu alariuh y aullandu,
se oyi ya en Peñaharcón
y luegu, allá por el Saltu…

[1] Martínez Terrón, L., Primera Antología de la Poesía Extremeña, Caçris, ei. autol, 2005. El títulu que sal ena Antología es El caldereu, pero tien que sel un marru, pos la parabra gastá en Serrailla es “calderehu”, que es la que trai el própiu puema i que quea decumentá tamién aquí.

viernes 30 de enero de 2009

Nuevu libru en estremeñu

Acabihu de subil a la Redi una obrina en estremeñu. Se trata del De prouidentia qu'escrebió Séneca traduciu al estremeñu. Anque seya un tratau cortu, es hunta El Prencipinu, Requilorios, Primera Gramática Ehtremeña, La Cohtitución en ehtremeñu i el cuentu la Mardición de Marián, una las pocas obras en prosas escritas en estremeñu. 

Anque nu prometu ná, possibrimenti seya la primel obra duna coleción testus crássicus latinus i griegus traducius al estremeñu, dependi de la acohia que tenga el púbricu i el enterés que muestri pol esti tipu obras, que, huendu de suyu enteosas pal letol el sigru XXI, se dobra pol velsi traducia a una idioma cumu el estremeñu.

Esta primel obrina es de tema filosóficu, vos pongu un cachinu la entrodución:

Esti opúsculu s’enhalla endrentu los Dialogi i compón el primeru de los sus dozi librus. El sutítulu orihinal en latín es De prouidentia. Esta obrina en seis capítulus qu’eicó a Lucíliu es una reflessión filosófica pol mé la quala quiel dali una contiesta convicenti a la pregunta de pol quépassan cosas malas a los ombris güenus.
Es una muestra testual el razonamientu estoicu, redatá sigún los prencípius la retólica. Pa Séneca, el dios se porta conos ombris cumu un pairi qu’endereça a los sus ihus con trebahu i
estuyu, nu huendu assín malu con ellus ni tolerandu que les passi mal dengunu, sinuendirgándulus pol caminu corretu pol mé daquellu que hazi grandi i huerti al ombri. Losespartanus, Catón u los própius puebrus el norti, cumu los helmanus, pol costumbri, pol caraiti u pol naturaleza nu son ehemprus de misericórdia u lástima, sinu de reziura, tentigués i aguanti. Valoris de los que los antíguus romanus eran conoceoris i que cona deheneración ena qu’estaba cayendu el rehimin emperial s’andaban dessipandu de la moral común.

L'obra la podís descargal achuchandu aquí. Asperu que vos gusti i, de sel assina, vendrán mas.

sábado 17 de enero de 2009

Yambu las muheris

Vai 2.700 añus, Semónidi compusu una canción (framentu 7) pa grohealsi de las muheris, apreparandu un catálogu los tipus muhel que dessistin, dalcuerdu con el su pelitascu, talandangu i calapatríciu, pusiéndulas a unas ihas de guarras, otras de comadrehas, de yéuguas, algotra paí de mona, ec. Es unu los testus mas polémicus  i entrincantis la Antigüeá i que mas dunu i duna censuraria de que lo leyera. Es una canción guarreu qu'arrepresenta el sintimientu misóhinu la epoca duna socieá androcéntrica.

La tradución qu'acontina está hecha del griegu hónicu diretamenti i é precurau sel fiel al ordin, sonoriá i continiu, anque, ave, el orihinal griegu resurta muchiu mas suherenti i apescanti. Asperu que vos peti.

 Aparti el dios hizu la entelihéncia la muhel
a lo primeru. A esta velaquí, de la pelua guarra:
tien tó ena casa envarbascau,
el tracamundeu campa i se regüerca polos suelus.
Ella, sin lavalsi, con el hatu ençalamau,
holgandu nel istiercu se ceba.
 A essa velaí el dios la hizu de la zorra hudia,
muhel périta en tó: Ná de lo malu
se l’escapa ni ná de lo mihol. 
Pos aina dalgu izi muchas vezis sel malu,
aina güenu: sintil destintu tien sigún el casu.
 A essa velaí, de la perra: relatona, mu de suyu,
la qual quiel tó ascuchal, tó sabel,
i pol tós laus escuseandu i andurreandu
agullandu, enclusu si naidi mira.
Nu la pararia ninque l’amenaçara el mariu,
ninque encuahinau le partiera dun lapazu
los dientis, ni con duçol palrandu,
ninque andara hunta henti estraña,
sinu que con empeñu mantien su inuti agulliu.
 A essa velaí, pol hazela terriça los Olímpicus,
la tien dá al ombri cumu cosa bollá, pos ni lo malu
ni lo güenu conoci tal muhel;
De los ofícius namás comel sabi.
Ninque un mal ibielnu mos encahi el dios,
anque esté arricia, arrastra al tahu pal fogal.
 A essa velaí del mari, la qual de dos holmas piensa:
Un dia sonriyi i está gozosa
(l’alabará unu de huera viéndula en casa:
“Nu ai otra muhel mihol qu’esta,
ni en tol mundu mas guapa!”,
peru al otru nu ai quien l’aguanti, ni la vea,
ni se l’acelqui, sinu que le da el arrepiu endispués,
se te tira cumu una perra con crias,
se güervi rúspira con tós i un desánimu
lo mesmu pa quien ódia que pa quien quiel;
Cumu el mari muchas vezis sin rehilonis
se pon, sin açuteu —alegria pa los navigantis grandi—,
nel agostaeru, peru otras le da el arrepiu
socotreándusi con olas de gravi taquiu.
A esti mayolmenti se paici tal muhel
en sintil: heitu veloí cambianti tien el mari.
 A essa velaí del †cascarriosu† i esvreau burru,
la quala a basi trebahu i a basi riñil apeninas
se ressina a ná ni labutea
con gustu. Mentris, comi encurta
de dia i de nochi, i comi anti la fogarera.
Sin embalgu, pal atu sessual
alcibi a qualquiel tiu que venga.
 Essa velaí de la comadreha, desgraciá i míseri espécii,
pos ná bonitu ni desseabri le es
connatural, ni encantaol ni amabri.
Es inoranti de los assuntus cama
i a un ombri †presenteru l’entrarian ánsias.
Cumu roba, prevoca muchus malis a los vezinus
i lo nu sacrificau muchas vezis se lo hampa.
 A essa velaí una yéugua de linda enclín unhendró,
la quala de los trabahus i adáhius s’escambulli,
i la muela nu atentaria, ni el ceaçu
alevantaria, ni la vassura sacaria de casa,
ni al hornu se sienta pol mieu al tisni.
Pol huerça se has dun mariu quiriu:
Se lava la morroña ca dia
pol dos vezis, otras pol tres i se pringa de metuhis,
i siempri lleva el pelu suertu,
con volumin, enllenu frorinas.
Anque resurta un bonitu espetáculu tal muhel
pa los demás, pal que la tien se güervi malu,
cumu nu huera u un soberanu paí u un rei
que se luza con talis bichus.
 A essa velaí de la mona. Estu, nu ai dua que valga,
Zeu se lo conceyó a los ombris cumu su mayol mal.
Feíssima la su cara; tal muhel
va pola ciá cumu un risóriu pa tola henti:
De pescueçu cortu, va mollanqueandu,
sin culu, atraspellá. Cutainu el ombri
que tal feura abraci!
Tolos propósitus i maeas se sabi,
cumu el monu. Nu le precupa el redículu,
con naidi aconllegaria, sinu que lo mira
i tol dia cavilda veloquí estu:
cómu desaconllegalsi con unu tolo possibri.
 A essa velaí de l’abehita, qué suerti quien la tenga!
Pos una cumu ella el mofleu nu se l’aposa,
afrorecin pol mó della i umentan los avius,
quiria avehanta con el su mariu quiriéndula
pol paril una proli güena i renombrá.
Destinguia se güervi entri tolas muheris
i devina grácia le corri al reol.
Nu le cumpri entri muheris estal sentá
andi cuentan bichus amorosus.
Talas muheris a los ombris concei con grácia
Zeu, las mas mihoris i las mas decentitas. 
 I los demás tipus, —estus pol mé duna maquinación Zeu—
están tós i hunta los ombris permanecin.
Pos Zeu hizu cumu mayol mal veloquí esti:
las muheris. Anque enclusu puyeran paicel danguna ayua
pa quien las tenga, pa esti mas que ná resulta un mal,
pos nunca contentu un dia enteru passa
quien con una muhel †andi,
ni plontinu la diosa Hambri avientará de casa,
odiosa compañera, la mas desacolleranti de las diosas.
Quandu un ombri piensa que goza de mihol ánimu
en casa, u pol destinu devinu u pol suerti umana,
cumu halli ella mofleu, tien títari.
Pos andi ai muhel ni al güéspedi
qu’a casa vien l’alcibi con ganas.
La que velallila mas decentina paici,
essa es la que mas guarrea paí,
pos cumu el mariu anda tó abobeciu, los vizinus
se riyin de que lo ven, de lo equivocau qu’está.
Ca qual hadrá alabáncias quandu mienta
a su muhel, peru de la dotru se mofleará,
pi, anque seya la mesma, nu conocemus muestra suerti!
Pos Zeu estu hizu cumu mayol mal
i un ñú mos pusu al reol cumu inrompibri pielga,
des qu’el Adi almitiera a estus,
engarapelaus pol mó la muhel.



lunes 12 de enero de 2009

El nuevu puema Safu

Nel 2004 s'enhalló nuna bilma papirácia qu'arrevruhaba una mómia unus cachininus velsus que Gronewald i Daniel creyerun correspondel a la cantautora lésbia. Lo enhallau hunta otru cachinu puema que se conocia dotru papiru dendi el primel quartu el sigru passau es veloquí lo qu'acontina.


…  
…agora alegria…
…embahu tierra…
…tuviendu el onol sigún paicia
…cumu agora sobri la tierra estandu
…quiziá agarrassi l’agua arpa
…cosas lindas, Musa, cantu.
…de violáciu gusupetu, los bellus donis, ihas,
…el calapachu amanti el cantu agú;
…la antañu piel, la vehés ya
…se gorvierun los negrus cabellus;
Se m’á apromau el ánimu, las ruillas nu aguantan,
estas antañu huerun alhis pa brincal igual que ciervinas.
Pol estas cosas himpleu de continu. Pi cadacé?
Viehu, mentris s’es ombri, nu es possibri nu gorvelsi.
Pos cumu cuentaban paí de Titonu qu’una vezi l’urora de rosaus braçus,
…pa los confinis la tierra se lo llevó,
…[nu]evu, peru a él, sin embalgu, lo entrilló
…, en tuviendu inmortal muhel.




jueves 11 de diciembre de 2008

Minermu, 1

Minermu, cantautol griegu la vieha Esmirna, tamién cantó al son el aulós a la hoventú i a la vehés cumu télminus enfrontilaus al mó el arcaicu pensaeru. Güen ehempru veloquí destu es el cachu primeru que conselvamus grácias Huan Estobeu. Vos doi el testu orihinal griegu (hormi a la eición de West) i una tradución al estremeñu própia.

τίς δὲ βίος, τί δὲ τερπνὸν ἄτερ χρυσῆς Ἁφροδίτης;
 τεθναίην, ὅτε μοι μηκέτι ταῦτα μέλοι,
κρυπταδίη φιλότης καὶ μείλιχα δῶρα καὶ εὐνή,
 οἷ’ ἥβης ἄνθεα γίνεται ἁρπαλέα
ἀνδράσιν ἠδὲ γυναιξίν· ἐπεὶ δ’ ὀδυνηρὸν ἐπέλθηι
 γῆρας, ὅ τ’ αἰσχρὸν ὁμῶς καὶ κακὸν ἄνδρα τιθεῖ,
αἰεὶ μιν φρένας ἀμφὶ κακαὶ τείρουσι μέριμναι,
 οὐδ’ αὐγὰς προσορῶν τέρπεται ἠελίου,
ἀλλ’ ἐχθρὸς μὲν παισίν, ἀτίμαστος δὲ γυναιξίν·
 οὕτως ἀργαλέον γῆρας ἔθηκε θεός.

Pi qué via, pi qué gozu sina dorá Afrodita?
 Que me muera paí quantis que ya estu nu m’emporti!
Relacionis ascondichas, melosus regalus, cama:
 talas son de la hoventú las froris hampantis
p’ombris i muheris. Á, quandu s’abanci la dolorosa
 vehés (cosa qu’esquerosu a la pal que feu al ombri hazi),
sempri al coraçón l’arrodea la trúbila las malas precupacionis,
 ná quandu mira pa los rayus el sol goza,
sinu que es odiosu a los muchachus i dispreciabri a las muheris.
 Assín de penosa pusu la vehés el dios
.


martes 9 de diciembre de 2008

Descurpas a Pablo Gonzálvez

Nel endirgui Herráu a otru maeru, puema de Pablo Gonzálvez en copiándulu a la Redi me sarté el tercel velsu el segundu quartetu: A ti llega umildau el ergullosu. Piu descurpas al autol pol esti marru i asperamus, letoris desta bitácora i tamién el própiu criaol que mos acrari los senificaus las parabras el puema, pos nu son, a lo vistu, los correutus.

Nun endirgui ena su bitácora, m'asseñala tó estu i qu'asperu que plontinu se desembilmi. Esti endirgui lo podís leyel achuchandu aquí.

lunes 1 de diciembre de 2008

La ciá

Esti veranu anduvi leyendu a Cavafi, pueta griegu mu recomendabri, i el primel puemina que vinia ena eición s'entitulaba Η πόλις "La ciá". Siempri el primel puemina que leyis hazi una honda huélliga, mas entavia si lo bicha ena su luenga orihinal. Aquel puema lo traduhi al estremeñu aquella mesma tardi veranu i lo emburaqué paí. Curiosamenti oi me recordé daquel puema cíclicu, assinque aquí vos lo traigu, valga el dobri el presentaeru enas dos luengas:

 
Είπες· «Θα πάγω σ' άλλη γη, θα πάγω σ' άλλη θάλασσα.
Μια πόλις άλλη θα βρεθεί καλλίτερη απ' αυτή.
Κάθε προσπάθεια μου μια καταδίκη είναι γραφτή·
κ' είν' η καρδιά μου -σαν νεκρός- θαμένη.
Ο νους μου ως πότε μες στον μαρασμόν αυτόν θα μένει.
Οπου το μάτι μου γυρίσω, όπου κι αν δω
ερείπια μαύρα της ζωής μου βλέπω εδώ,
που τόσα χρόνια πέρασα και ρήμαξα και χάλασα.»

Καινούργιους τόπους δεν θα βρεις, δεν θάβρεις άλλες θάλασσες.
Η πόλις θα σε ακολουθεί. Στους δρόμους θα γυρνάς
τους ίδιους. Και στες γειτονιές τες ίδιες θα γερνάς·
και μες στα ίδια σπίτια αυτά θ' ασπρίζεις.
Πάντα στην πόλι αυτή θα φθάνεις. Για τα αλλού -μη ελπίζεις-
δεν έχει πλοίο για σε, δεν έχει οδό.
Ετσι που τη ζωή σου ρήμαξες εδώ
στην κώχη τούτη την μικρή, σ' όλην την γη την χάλασες.

Ihisti: «Idré pa otra tierra, idré pa otru mari.
Algotra ciá aberá mihol qu’esta.
Ca ententu miu es una condena escrita:
i está el mi coraçón —cumu un muertu— intierrau.
La mi menti hata quándu endrentu desti marchitamientu remanecerá.
Ondiquiá que la vista güervu, ondiquiá tamién que miri
ruina negra la mi via veu aquí,  
que tantus añus é passau i é esgalaçau i é çaleau».

Nuevus sítius nu hallarás, nu hallarás otrus maris.
La ciá te siguirá. Polas callis gaspalearás
las mesmas. I enas mesmas barriás avehantarás:
i endrentu destas mesmas casas vas a encanecel.
Siempri a esta ciá llegarás. Pa otru sítiu —nu asperis—
nu ai barcu pa ti, nu ai caminu.
Assinque la tu via la esgalaçasti aquí 
nesta esquinina, notru suelu la çaleasti.



sábado 22 de noviembre de 2008

Oda 1.37 d'Oráciu

Nu tó va a sel literatura los autoris estremeñus. El puemina que veloquí sigui, es una oda oraciana (1. 37), escrebia en estrofa alcaica. En tiempu traduhi un puemina Catulu i agora, pol andal el otru dia con el puema esti d'Oráciu, me vagó pa bichalu tamién al estremeñu. Asperu que vos gusti.

Ara ai que bibil, ara con el pie suertu
á de sel harreu el suelu, ara enas sálias
 furrionas era el momentu d’adornal
  el cohín los diosis, collácios.
Enantis, velequí, era indezibri sacal el cécubu
de las casullas los agüelus quandu pal Capitóliu
 una reina las eschavetás ruinas
  i el esgalaçu pun mandu corrutu
aviaba con un bandu ombris
amormaus, sin puel qualisquiá cosa
 asperal i duna duci fortuna
  hateá. Peru amenguó el su arrepiu
malaspenas una navi sarvá de los inciendus
i a la su cabeça enguachirná pol mareóticu
 reduhu a un cagaçu de verdá
  Cesa, hormi volaba ella d’Itália,
colos remus hurgandu, cumu el gabilán
delicás palomas u la liebri el liheru
caçaol enos chanus la nevá
Emónia, pa entriegal a las caenas
al fatal mostru: ella, buscandu
moril de mó mas dinu, ni cumu las muheris
 tuvu grima de la espá ni las acanchás
  orillas con lihera frota chambó,
i s’arrochó a visteal el paláciu que se hundeaba
con semblanti serena i a huertis i rúspiras
 selpientis tratal pa embebel 
con el su cuelpu negra poçoña,
mas sófriga puna deliberá muerti:
a los cruelis liburnus está velequí craru qu’invidiándulus
hue conducia privá dun sobérbiu trunfu,
 muherina nu gachona.